Com treballar l'autoestima dels nostres fills i filles

Primer una petita aclaració. Al llarg del post, quan parlem de mares, volem dir mares i pares. Simplement usem la forma femenina perquè sabem que la majoria de les nostres lectores són dones. I quan usem el terme fills, ens referim a fills i filles. Evitem desdoblar cada vegada per no fer feixuga la lectura. 

He decidit escriure aquest post sobre l'autoestima motivada per una angoixa com a mare, pensant en totes aquelles mares (i pares) que sou darrere la pantalla i que segurament compartiu amb mi aquesta inquietud. Tots volem que els nostres fillsi i filles siguin feliços, que el dia de demà es converteixin en adults capaços de relacionar-se amb els altres d'una manera sana, de marcar-se reptes, de treballar per assolir-los, de gestionar les frustracions i els problemes que, sense dubte, la vida els plantejarà. La gran pregunta és: com els ajudem a aconseguir-ho? Com podem fer-ho per tal que creixin sentint-se segurs, valuosos, capaços de respectar-se i de respectar als altres? És a dir, com fomentem la seva autoestima?

Com a mare de dues nenes, que algun dia seran adultes, anhelo que s'estimin a elles mateixes. De fet, si haig de ser sincera, desitjo que s'estimin més del que jo m'he estimat i m'estimo. Lliures de pressions sobre com han de ser.

D'aquest desig en surt el post, el qual a partir d'aquí ha escrit la Clàudia, una psicòloga col·laboradora que ha escoltat la meva angoixa i ha aportat els seus coneixements per donar-nos un seguit d’eines per treballar l'autoestima mitjançant la criança. Esperem que us siguin d'ajuda!

La construcció de l’autoestima i el nostre paper (com a mares i pares) en la seva construcció

Quan parlem d’autoestima ens referim a tot aquell conjunt de percepcions, pensaments, sentiments i valoracions subjectives que les persones fem de nosaltres mateixes (a tots els nivells, com per exemple el físic o la personalitat.) La construïm durant la infància i l’adolescència en la nostra interacció amb l'entorn (família, amics, centres d'estudis, etc., i el nostre context sociocultural). Tot i així, és susceptible a variacions al llarg de la vida, de manera que es pot i s’ha de treballar!

Com a mares hem de saber que, quan els nostres fills neixen, no saben qui són ni coneixen el món que els envolta, però ho perceben tot. Com a bebès ja comencen a desenvolupar la seva autoestima i el seu autoconcepte en funció de la nostra capacitat, com a figures de referència, per satisfer les seves necessitats fisiològiques, d’afecte i seguretat. És a dir, si els parlem amb tendresa, els agafem en braços quan ploren, hi juguem, etc. se sentiran confiats, cuidats i estimats, a la seva manera entendran que són importants. En canvi, si no estem disponibles o actuem de manera freda o brusca, se sentiran insegurs i tensos. De fet, fins a aproximadament els 7 anys, un infant no qüestiona els nostres missatges. Per la criatura no existeix la dimensió “auto”, sinó que la manera que tindrà de veure’s serà un reflex d’allò que nosaltres hi projectem. A més, els nens petits pensen que tot té a veure amb ells. Si els atenem  i cuidem és perquè són valuosos i dignes de ser estimats, en cas contrari, sentiran que hi ha alguna cosa dolenta en ells.

És per tot això, que aquí va la primera eina: ser conscients de la importància del paper que juguem. Tenir clar que la manera com els tractem serà la pedra angular de l’autoestima que després aniran construint. Com deia l’escriptora Zenaida Bacardi: “una criatura és com un fang suau on pots gravar el que vulguis, però les marques es queden a la pell, les cicatrius es marquen al cor... i no s’esborren mai”.

Una altra cosa molt important que podem fer (que ja sabem, però a vegades costa…) és ser un model a seguir. No és cap secret que els infants aprenen per imitació. Si intentem ensenyar-los a acceptar-se, a valorar-se, a estimar-se, etc., però nosaltres com a adultes no ho fem amb nosaltres mateixes, no tindrà en ells el mateix impacte i és molt més probable que acabin repetint el nostre model. De manera que: cal revisar el nostre amor propi. Com ens parlem? Som exigents i dures amb nosaltres? Com ens relacionem amb el nostre cos? Si, per exemple, intentem transmetre'ls el missatge que tots els cossos són vàlids, bonics i únics, no és coherent que ens vegin constantment fent comentaris despectius sobre les nostres cuixes o panxa, per dir alguna cosa.

Una altra eina molt potent és acompanyar i validar les seves emocions. Totes les emocions són innates, s’expressen al cos i tenen una funció. Per exemple, la tristesa disminueix la nostra activitat física i ens convida a la introspecció, de manera que ens ajuda a adaptar-nos a les situacions. La forma natural d’expressar-la és plorant. El plor fomenta el recolzament social, afavorint les cures i reforçant els vincles. D’aquesta manera, quan el nostre fill plora, simplement cal ser-hi; preguntar-li perquè plora; validar la seva emoció: “és normal que estiguis trist/a”, legitimar el seu plor “va molt bé plorar, ja veuràs que després et sentiràs millor”. Contràriament, dir-los que no plorin, que no s’enfadin o minimitzar allò que els passa (“no n’hi ha per tant”) provocarà rebuig envers allò que senten, i per tant, envers la seva persona. 

Un altre recurs podria ser plantejar-los reptes adaptats a la seva edat, ja que és molt beneficiós per a la seva autonomia i autoconfiança. Cal ensenyar-los a fer coses, confiar-hi, animar-los. Deixar que s’equivoquin i tenir paciència, l’error forma part de l’aprenentatge. Un bon exemple en són les feines de la llar. Se'ls poden assignar tasques fàcils, com parar taula, i tasques més complexes, com ara planxar.  De fet, a Internet hi ha un munt de taules amb feines quotidianes que poden fer sols segons la seva edat.

D'altra banda, també és important lloar allò que fan bé, fer-los saber que n’estem orgullosos. Els elogis són molt potents, sempre que siguin sincers, adequats i dosificats. És especialment convenient centrar-se en el procés i no tant en el resultat. Valorar molt el seu esforç i la seva dedicació. D’igual manera, cal marcar-los límits i corregir les conductes inadequades. Per fer-ho, és convenient buscar el moment oportú. Evitar fer-ho en públic i fugir dels crits, les amenaces o les comparacions amb altres infants. Centrar-nos en la conducta concreta i evitar les generalitzacions, com ara “sempre fas el mateix”, i les etiquetes, com “mira que n’ets de maldestre”. Sempre des de la raó i explicant-los les conseqüències dels seus actes.

Una altra clau per una bona autoestima és treballar un diàleg intern positiu. Com a mares podem estar molt atentes de quins missatges es diuen i procurar que es parlin amb respecte, amb comprensió i afecte. Si, per exemple, s’encallen en alguna tasca i es van dient que no saben fer-ho, és important guiar-los i animar-los. Felicitar-los en acabar i fer que es diguin “ho he aconseguit!”. Quan la situació es repeteixi, recordar-los aquelles vegades que deien que no podien i van poder. Si dia a dia treballem el diàleg intern positiu, estem treballant el pensament positiu.

Un altre aspecte fonamental és ensenyar-los a cuidar i estimar el seu cos. Una cosa molt bàsica és fomentar hàbits saludables: alimentació, descans, exercici i higiene corporal. Després, s’obre un món de possibilitats de treball. El sistema els bombardejarà a missatges sobre com són els cossos desitjables, dins de quins cànons irreals han d’encaixar. Aquesta pressió estètica serà realment voraç en les dones. De fet, com a dada, només per ser conscients de la magnitud del problema, les dones suposem un 70% del total d’operacions estètiques i un 90% dels casos de trastorns de la conducta alimentària.

Per contrarestar això, algunes idees:

1. Educar en la diversitat. Ensenyar-los que hi ha molts tipus de cossos i que TOTS ESTAN BÉ.

2. Procurar no fer comentaris dels cossos de ningú. Això inclou no fer comentaris despectius del nostre propi cos.

3. Ensenyar-los la regla dels 5 segons. Consisteix en el següent: si veus alguna cosa de l’aspecte físic d’algú que no pugui canviar-ho en 5 segons, no li diguis. Per exemple, li podem comentar si té una lleganya o un moc, però no si ens sembla que ha augmentat o disminuït de pes.

4. Ser conscients i agrair al nostre cos tot allò que ens permet fer. Caminar, saltar, ballar, nedar, abraçar, etc. Com a mares, nosaltres també podem agrair al nostre cos tot allò que ha fet i fa per nosaltres.

5. Proporcionar-los referents inspiradors. Cadascú ha de trobar els seus. Per exemple, personalment em fascina el llegat de Coco Chanel, una dona que, ara ja fa un segle, va alliberar a les dones de l’ús de la cotilla, va popularitzar entre la població femenina els tallats de cabells curts o l’ús dels pantalons. A més, defensava l’amor lliure de prejudicis de classe o gènere, entre altres meritòries aportacions.

Per últim, per acabar amb el tema del cos, us proposem un parell de llibres com a recurs per a treballar amb els infants:

“Estima del teu cos” de l’autora Jessica Sanders. En ell podreu trobar un munt de recursos fàcils i pràctics per autocuidar-vos i per aprendre a relacionar-vos de manera sana amb el vostre cos. És un llibre pensat per nenes a partir de 9 anys, tot i que és molt recomanable fer-li una lectura independentment de l'edat i el gènere.

“Sigues tu mateix” també de la Jessica Sanders. Amb ell les criatures podran aprendre a percebre’s com a persones úniques i podran posar en pràctica diferents recursos concrets que l’autora ofereix per treballar l’amor propi, per practicar autocures i per gestionar assertivament les emocions. Per exemple: hi ha un exercici que els ajudarà a identificar i potenciar les seves qualitats, mentre que els allunyarà de la fal·làcia de la perfecció, ajudant-los a acceptar que no tots podem fer-ho tot bé.

A més, el llibre està pensat des d’una perspectiva que qüestiona el concepte tradicional de masculinitat, motiu pel qual és una eina especialment útil per treballar amb infants que s’identifiquen com a noi. Tot i així, és un recurs genial per treballar amb criatures, ja que els estereotips de gènere els afecten igual. Al final, el missatge és: pots pensar, sentir i fer el que vulguis, no importa el teu gènere!

Els llibres seran un suport genial per treballar en dos recursos claus: l'autoconeixement i l'acceptació d'un mateix. 

Arribades a aquest punt (i per no fer el post infinit!), us proposem, per acabar el post, aquesta última eina: demostreu-los el vostre amor incondicional! Feu-los entendre que la vostra estima no s’ha de guanyar, i per tant, no depèn de les seves notes o els seus èxits esportius (per posar un exemple!). No us talleu a l’hora de ser afectuosos: feu-los-hi petons, abraceu-los... més aviat del que voldríeu ja no es deixaran! I no oblideu dir-los “t’estimo”, té grans beneficis!

I fins aquí el post! Esperem que us hagi agradat, i sobretot, que us sigui útil.

Una abraçada,

Clàudia